EDATISME

EDATISME

L’edatisme és la tercera causa de discriminació al món. Aquesta discriminació per edat, va per darrere de la discriminació per raça i per gènere.

El terme “ageism” va ser encunyat el 1968 pel psiquiatre Robert Butler i fa referència als estereotips (com pensem), als prejudicis (com sentim) i a les actuacions (discriminació) vers altres persones o nosaltres mateixos per motiu de l’edat. L’edatisme se superposa amb altres formes de discriminació per gènere, raça I discapacitat.

Envellir forma part de la vida, es inherent al cicle vital i no és una malaltia que hagi de ser tractada, però sí que hi ha uns canvis físics en els quals convé posar-hi més atenció fent necessaris canvis adaptatius en l’àmbit cognitiu, emocional i funcional.

Actualment, «comprem» la part bona de fer-se gran, com l’envelliment actiu i saludable que obre grans espais de mercat per a les persones grans: l’actividad física, el turisme, l’oci, els cosmètics, les cirurgies estètiques, etc.,

Aquest envelliment que considerem exitós dona peu a la distinció entre aquesta tercera edat i la quarta edat. En la tercera edat som grans, però no vells i la independència es manté. Aquesta tercera edat es fixa a partir dels 65 anys independentment de la situació personal, activitat professional o estat de salut. La tercera edat és l’edat de la jubilació en la qual destaca l’oci, l’autorealització, la salut i el compromís social.

Ans al contrari, s’estableix l’inici de la quarta edat, o de “envelliment de l’envelliment» entre els 80 o 85 anys i suposa un progressiu deteriorament físic, psicològic i social que va de bracet d’una falta d’autonomia que actualment a la nostra societat desposseeix a les persones de la seva individualitat i del seu capital social I cultural.

Un nou enfocament és la vellesa afirmativa (Sandberg, 2013) que fuig d’aquesta narrativa del declivi, que defineix i caracteritza el cos que envelleix per la manca de productivitat i l’augment de passivitat I de la dependència.

La vellesa afirmativa és un espai teòric que manté que per a combatre l’edatisme s’ha de transcendir aquesta visió binària de jove/èxit – vell/declivi I donar espai a la gent gran com a referent de saviesa i experiència.

SÍNDROME DEL CUIDADOR CREMAT

SÍNDROME DEL CUIDADOR CREMAT

Ser persona cuidadora és un rol i una ocupació que pot assumir-se de dues maneres: Progressivament a mesura que un familiar va envellint i va perdent autonomia, o de manera sobtada a causa d’un accident o d’una malaltia.

En la gran majoria dels casos, l’atenció directa i les cures recauen en la família, habitualment la parella o alguna filla o fill. Aquest rol de cuidador principal li exigirà reorganitzar la vida familiar, laboral i social en funció de les necessitats del familiar, fins a arribar a una dedicació total diària, moltes vegades en detriment de la seva pròpia família nuclear.

Gran part de cuidadors de persones dependents pateixen una sobrecàrrega física, psicològica i emocional, especialment quan tenen poc suport, sigui familiar, econòmic o institucional. Poden patir la síndrome del cuidador cremat o síndrome de sobrecàrrega del cuidador (burn out) per exposició perllongada a l’estrés.

El cuidador cremat arriba a tenir uns nivells d’estrès que afecten seriosament la seva salut i la pròpia cura. Entendre què és la síndrome del cuidador cremat, per què es produeix i reconèixer que ho està experimentant, és el primer pas perquè el cuidador busqui l’ajuda que necessita.

Moltes vegades, demanar ajuda es viu amb un sentiment de culpa i frustració, es percep que «està malament» demanar-la bé per considerar que la cura és una responsabilitat absolutament seva o perquè pensa que ningú sabrà cuidar al seu familiar com ell ho fa…El que ha de pensar el cuidador és que ha d’estar en forma i amb energia per a poder cuidar i que demanar ajuda per ell/a es ajudar al seu familiar.

Alguns dels primers símptomes que poden ser indici de sobrecàrrega son:

  • Esgotament físic i mental.
  • Ansietat
  • Sentiments de tristesa
  • Irritabilitat
  •  Aïllament social
  • Alteracions del son.
  • Per a prevenir-ho és important:
  • Estar ben informada de l’evolució de la malaltia del familiar, per a no crear falses expectatives.
  • Atendre a les necessitats pròpies i saber on estan els límits per no forçar-se més enllà i emmalaltir
  •  Compartir amb l’entorn de confiança, la sobrecàrrega tant en l’àmbit pràctic com emocional