SÍNDROME DEL CUIDADOR CREMAT

La síndrome del cuidador cremat es produieix quan una persona ha de fer-se càrrec d’una altre que pateix limitacions físiques, cognitives o mentals.

Ser persona cuidadora és un rol i una ocupació que pot assumir-se de dues maneres: Progressivament a mesura que un familiar va envellint i va perdent autonomia, o de manera sobtada a causa d’un accident o d’una malaltia.

En la gran majoria dels casos, l’atenció directa i les cures recauen en la família, habitualment la parella o alguna filla o fill. Aquest rol de cuidador principal li exigirà reorganitzar la vida familiar, laboral i social en funció de les necessitats del familiar, fins a arribar a una dedicació total diària, moltes vegades en detriment de la seva pròpia família nuclear.

Gran part de cuidadors de persones dependents pateixen una sobrecàrrega física, psicològica i emocional, especialment quan tenen poc suport, sigui familiar, econòmic o institucional. Poden patir la síndrome del cuidador cremat o síndrome de sobrecàrrega del cuidador (burn out) per exposició perllongada a l’estrés.

El cuidador cremat arriba a tenir uns nivells d’estrès que afecten seriosament la seva salut i la pròpia cura. Entendre què és la síndrome del cuidador cremat, per què es produeix i reconèixer que ho està experimentant, és el primer pas perquè el cuidador busqui l’ajuda que necessita.

Moltes vegades, demanar ajuda es viu amb un sentiment de culpa i frustració, es percep que «està malament» demanar-la bé per considerar que la cura és una responsabilitat absolutament seva o perquè pensa que ningú sabrà cuidar al seu familiar com ell ho fa…El que ha de pensar el cuidador és que ha d’estar en forma i amb energia per a poder cuidar i que demanar ajuda per ell/a es ajudar al seu familiar.

Alguns dels primers símptomes que poden ser indici de sobrecàrrega son:

• Esgotament físic i mental.
• Ansietat
• Sentiments de tristesa
• Irritabilitat
•  Aïllament social
• Alteracions del son.
• Per a prevenir-ho és important:
• Estar ben informada de l’evolució de la malaltia del familiar, per a no crear falses expectatives.
• Atendre a les necessitats pròpies i saber on estan els límits per no forçar-se més enllà i emmalaltir
•  Compartir amb l’entorn de confiança, la sobrecàrrega tant en l’àmbit pràctic com emocional